Una història que cal conèixer

Meravellada un cop més amb Titzina. Meravellada de com es poden dir tantes coses amb tant pocs elements. S’ha de veure La Zanja per comprovar de nou que dins la caixa escènica hi cap tot. Hi caben antigues expedicions de conqueridors i grans explotacions transnacionals; hi caben hotels, poblats, galliners i una vaca en un prat. La Zanja parla del xoc de dos mons, parla de conquestes i d’imperialismes. Parla d’antigues colonitzacions i de l’espoli al que són sotmesos pobles sencers, abans i ara, per part d’una civilització devastadora i en nom d’una idea de progrés més que qüestionable. En el fons hi ha el reflex d’un procés d’aculturació que debilita, per acabar arrabassant, la identitat dels més febles.

Pako Merino i Diego Lorca -o viceversa- són actors, directors i dramaturgs de les seves pròpies obres. Creadors, en definitiva, d’un dels espectacles que tracten temes d’actualitat amb voluntat d’incidir en la perspectiva social, de denúncia o de reflexió. La senzillesa – lluny de la simplicitat – marca els seus espectacles; una senzilleza tan sols aparent per arribar a un públic ampli amb missatges clars. La senzillesa es troba sobretot en l’economia de mitjans. Una senzillesa que ve de destil·lar un ingent treball de documentació pròpiament històrica, en aquest cas, i de recollir el testimoni dels protagonistes de la seva història.

Les gires de Titzina ha portat la companyia als teatres de Llatinoamèrica en els seus quasi vint anys de vida. D’aquest esdevenir n’han sabut fer un observatori privilegiat d’on sorgeixen els seus personatges. Els seu dramatis personae és aquí, com en altres muntatges, ingent: de Pizarro a l’inca Atahualpa, de Miquel, l’enginyer d’una empresa transnacional, a Alfredo, batlle de Cajamarca (Perú), passant per altres habitants de la zona: el recepcionista d’un hotel, ramaders, pagesos, miners. Tots els personatges apareixen clars, dibuixats amb pocs traços però amb claredat diàfana. Interpretacions de pes i solvència, per uns personatges que tenen un relleu gràcies a les seves contradiccions manifestes, personatges que suen humanitat. I no els calen grans disfresses: l’armilla de l’enginyer esdevé una cuirassa del segle XVI, sense cap canvi aparent. Val la pena remarcar també l’acurada il·luminació (Albert Anglada i Diego Lorca) que ubica els personatges en una escena canviant però força nua. La nuesa de l’espai escènic es fa de tot imprescindible per representar una multitud d’escenaris que fugen del concret per resultar evocadors: evocar ara un paisatge d’abans, ara un interior actual. La resta és paraula i gest, presència escènica i respecte pels seus personatges, un gran amor per la seva professió i una gran confiança en el poder del teatre.

La Zanja es va estrenar l’any 2017, el 2018 va participar en la 33 edició del Festival Iberoamericà de Cadis, un encontre exigent per als que des d’aquest costat de l’Atlàntic aborden el tema quasi tabú de la consquesta d’Amèrica. Merino i Lorca saben, de ben segur, escoltar i d’aquí ve la seva particular i magistral forma d’explicar històries