Lorca i Merino, inspectors del subsol

Els creadors de la companyia Titzina duen a terme en ‘Buho’ un periple per la ment d’un antropòleg forense especialitzat en jaciments paleolítics que es recupera d’un ictus que li ha provocat una greu amnèsia.

Diego Lorca i Pako Merino, faedors de la companyia Titzina, qualifiquen el seu teatre de «periodisme antropològic». Cada obra, i porten sis en dues dècades des que es van conèixer a l’Escola de Jacques Lecoq, neix d’una exhaustiva documentació. Si en ‘Exitus’ (2009) van aprendre les arts de la tanatopraxia per a travessar el llindar de la mort i en ‘Distància set minuts’ (2013) van conjugar les misèries de l’existència terrenal amb un viatge espacial per a traçar de nou la lleu frontera de l’existir, en ‘Mussol’ duen a terme un periple per la ment d’un antropòleg forense especialitzat en jaciments paleolítics que es recupera d’un ictus que li ha provocat una greu amnèsia.

Com en anteriors muntatges, Lorca i Merino parteixen d’un concepte troncal; en aquest cas, «cervell, memòria, profunditat, foscor». Aquesta premissa temàtica els ha portat a escodrinyar l’art rupestre de les coves càntabres, a la unitat del subsol dels Mossos d’Esquadra, a acompanyar a exploradors urbans que es mouen en la il·legalitat i a conèixer les teràpies de rehabilitació de la memòria en l’Institut Guttman.

Diego Lorca és Pablo, l’home que va treballar en la foscor subterrània per a trobar sempre més preguntes que respostes. Pako Merino, el neuropsicòleg que li sotmet a reiteratius qüestionaris per a recuperar el disc dur de tota una vida

Cada representació de Titzina suposa una immersió dramàtica que conjumina el text, la gestualitat interpretativa, el protagonisme dels objectes i una atmosfera lumínica, visual i sonora fins a aconseguir la implicació de l’espectador en la història que s’està contant.

Recolzats per la música i els efectes sonors de Jonatan Bernabeu i Tomomi Kubo i les fantasmagòriques imatges del sempre eficaç Joan Rodón, Lorca i Merino es remouen llanterna a la mà per un escenari que esdevé en el sarcòfag d’un subconscient del qual van sorgint, a poc a poc, algunes de les respostes que poden explicar l’amnèsia d’aquest espeleòleg que sempre va esquivar una lluminositat que jutjava enganyosa. Una vivència radicalment humana sota els ulls rodons del ‘Búho’: Pako Merino, magistral gestualitat mitjançant, recrea a l’ocell emblema de la nit amb esgarrifós mimetisme. Teatre de l’experiència, mai més ben dit.