La vida és el que un recorda

El psicòleg experimental Endel Turving va proposar en el 1972 dos tipus de memòria. L’episòdica que ens permet recordar el quin, el quan i l’on d’una experiència concreta. L’autobiogràfica que genera la consciència d’un mateix en les narracions del passat i juga un paper fonamental en la construcció de la identitat personal.

El protagonista de “BÚHO” és un antropòleg forense que fa moltes preguntes als ossos dels cadàvers per a reconstruir unes històries amb poques certeses. Un accident el deixa sense memòria, i ara és ell qui busca les respostes que un psicòleg el convida a plasmar en les pàgines d’una llibreta, perquè pugui acostar-se a la màxima del novel·lista Luis Landero: “Escriu el que recordes i diràs la veritat”.

La dramatúrgia potencia el valor narratiu d’uns elements tècnics que uneixen bellesa i eficàcia. Il·luminació, espai sonor i projeccions visuals transformen l’escenografia per a construir un pont entre la intensa claredat d’un present horitzontal i la profunditat vertical d’una memòria oblidada. Aquesta angoixa que va d’un món nítidament recognoscible a les ombres d’una gruta on jauen records, centellejos de llum sobre fragments del passat, i un fil d’Ariadna incapaç de trobar l’eixida del laberint cap a la vida.

El treball dels actors transita amb fluïdesa i versatilitat entre dos nivells diferents d’interpretació. L’aclaparadora senzillesa orgànica els permet manejar la veritat d’uns diàlegs que giren una vegada i una altra sobre un desordre que es repeteix. La força visual del treball corporal aporta versemblança a un món oníric, on coreografies i gestualitat estan a l’altura narrativa de les paraules ben ordenades, fins a aconseguir que ritme i moviments transmeten desitjos i emocions d’una ment perduda.