La memòria o la vida.

Un accident deixa a un antropòleg forense amb amnèsia. Aquesta és l’anècdota que desencadena aquesta obra que manté en les seves formes tot el tresor estètic que ha anat acumulant Titzina Teatre, és a dir Pako Merino i Diego Lorca que són els qui ideen i creen tots els seus muntatges, a més de dirigir-los i interpretar-los, la qual cosa els fa ser en si mateix un gènere teatral, i que en aquest nou muntatge aconsegueixen una precisió mil·limètrica, a més d’avançar de manera ostensible i eficaç quant a acomodar els objectius i els mitjans artístics i interpretatius empleats per a aconseguir-lo.
Si l’anècdota ens col·loca davant un fet versemblant, el desenvolupament dramatúrgic, que en aquesta ocasió signa Diego Lorca en solitari, ajusta el circumstancial al qual es pot considerar missatge universal, la metàfora convertida en categoria perquè si el que pateix l’amnèsia és precisament una persona dedicada a rescatar la memòria històrica en els sediments arqueològics de la humanitat, la seva angoixa es converteix en l’angoixa col·lectiva que representa negar la memòria a persones o pobles.
Aquest és el discurs lineal que es mostra en escena amb una qualitat de capes, d’escenes que van assolint veure la peripècia del personatge i el seu entorn i que s’aconsegueix amb interpretacions sòlides, capaces de crear i recrear situacions i personatges diferents en graus superlatius, que requereixen una ductilitat física i vocal i d’una energia considerable, abrigallats per una escenografia que aconsegueix situar en l’imaginari dels espectadors un no lloc que és la representació de tots els llocs, de tots els passos fets pels nostres ancestres des de fa milions d’anys o dècades. Tots els altres elements de la posada en escena contribueixen a solidificar la proposta, amb un espai sonor que emmarca i una il·luminació que guia, selecciona espais i compagina perfectament amb altres elements i tecnologies audiovisuals concurrents.
Estem davant un magnífic espectacle, un nou lliurament d’aquesta companyia catalana que ha aconseguit tindre un estil, una manera pròpia i genuïna d’acostar-se als temes triats a força de compaginar un treball conscienciós d’apilament de dades, d’una escriptura i posteriorment de tindre eixe especial de ser recognoscibles per les seves formes i estètiques. Una cosa incommensurable, per singular. No us la perdeu!