JO SOC PABLO, EL BÚHO

La història de Pablo, un antropòleg forense que pateix un accident de treball que li deixa sumit en la desmemòria, es descobreix a partir d’una estratègia narrativa molt visual, gestual i sonora, que marca el pas de la realitat inicial a l’univers de la ficció. En l’obra BÚHO del grup Titzina Teatre d’Espanya, el mateix fet (l’accident de Pablo) pot veure’s des de la figura enigmàtica del BÚHO com d’un entramat de ficcions diferents: Pablo comença a perdre la memòria per un trauma; Pablo és un ésser humà que necessita tornar a trobar-se; Pablo i la memòria perduda són moments d’una mateixa calamitat; els records estan en un túnel interminable i fràgil que pot patir alguns danys; els éssers humans també van inventar els usos de l’oblit; la irrealitat de la ficció és només una conjectura que en la ment de Pablo té arrels humanes.

El BÚHO, com a animal emblemàtic i mític, és una representació inacabada d’una transició a la memòria que mai conclou. Pablo es converteix en la presa d’un experiment mèdic i sucumbeix a la tirania del professional que li retornarà la memòria. El concepte que exposa el metge és que el malalt ha de tornar a una regulació harmoniosa entre l’ésser humà i l’impersonal de la vida. Per a això el metge ho sotmet a una sèrie d’exercicis de memòria, tant banals com trivials, adreçats a la salut mental de Pablo. L’única escapatòria és entrar en el joc de preguntes i respostes com si es tractés d’un trencaclosques, perquè algunes de les fitxes mnemotècniques registrades en una llibreta calçaren en les reposades de Pablo.

L’espectacle molt acurat en els seus detalls escenogràfics, d’il·luminació, de la composició musical i el so sobri a la percepció de l’espectador, que continua atent la brutalitat del conflicte entre bogeria i normalitat. Cal destacar el nivell excel·lent de les actuacions de Diego Lorca i Pako Merino; i la investigació sobre el tema que concerneix la dramatúrgia i la direcció. Es tracta, literalment, de submergir-se en els fets i la memòria a través d’una sèrie de responsabilitats visuals i sonores que destrueixen qualsevol lògica o linealitat de la història de Pablo. La música s’alça com un personatge que articula les situacions, proveeix de substància vitalista a l’obra que Diego Lorca insisteix com una relació amb el treball de “la compositora, Tomomi Kubo que és especialista en alguns instruments concrets. Com l’onde de martenon, per al qual només existeix una partitura clàssica i que s’estudia en una sola escola en el món, a París. Aquest instrument està en els inicis de la música amb sintetitzador. És una meravella. I com ella és especialista en això, a part de pianista, hem pogut explorar aquests sons al màxim”.

En aquest espai de suposat misteri torna a aparèixer la figura del BÚHO que gira, vola i es desplaça per la memòria de Pablo, que posa l’accent en les peripècies de la investigació inicial, les troballes successives de la perquisició que marquen sempre el retorn a la ficció per a desprendre’s de les pressions de la tirania tràgica (Rancière) i dels riscos coneguts que intenta reglar les relacions entre la veritat de l’espectacle i les estructures convencionals de la intriga.

Abans del trauma Pablo era un ésser normal i anònim, absorbit pel poder del treball i de la indagació. I d’una gran capacitat per a reconèixer els traços i les petjades que les coses van dipositant en la memòria i la substància dels éssers humans. És en aquest halo on Pablo pot suposar que es troba l’existència. L’altre aspecte que l’obra tracta és el del llegible i l’intel·ligible (la lectura dels fets) que és part d’una lògica social (consensuada) per a integrar una visió de la vida en la memòria i la subjectivitat. La realitat, diria Pablo, no es pot construir apegada a un sòl esquema de versemblança. Jo soc Pablo és un registre que es llegeix en les projeccions que apareixen en les parets al costat d’altres llegendes escrites per alguna mà invisible, com a part d’un acord de certesa que comporta un inventari minuciós dels esdeveniments i dels seus implicasses en la vida dels éssers humans.