Fosca llum de la memòria

Que aixequi la mà qui no tingui a prop a algú que de manera sobtada o gradual no hagi perdut la memòria de manera cruel i irreversible: angoixantment dolorosa, en qualsevol cas, sigui al ritme que sigui. Els estudis sobre neurologia parlen d’una epidèmia en les últimes dècades de patiments lligats a aquest viatge sense retorn que suposa un precipici cap al no-res no sols per als qui el pateixen en carn pròpia, sinó també, i en forma de vicària impotència, per als afins que s’afonen davant l’evidència que qui una vegada va poder avançar, lluitar i cuidar de si mateix és ara un cos exànime, amb els records negats per l’oblit, vulnerable i dependent, i, a partir d’aquesta hecatombe, desproveït de la identitat que va vertebrar la seva existència i que no és, ni més ni menys, que la suma de les vivències de tot un camí posades unes darrere d’unes altres: som perquè vam ser i, sense consciència del nostre passat, no és possible el sosteniment del present ni l’edificació de cap futur.

Convertir aquest angoixant bucle en art, sublimar aquest pou negre fins a elevar-lo a la categoria de producte estètic compartible sense caure en el lacrimogen, el melodramàtic o en la més censurable fal·làcia patètica és mèrit de molt pocs i ho aconsegueixen de ple Titzina Teatre, el prestigiós grup català que va passar el dissabte 13 d’abril pel teatre Pedro Muñoz Seca en la segona funció d’abonament de la seva temporada primaveral per a presentar “BÚHO“, que des de l’any passat gira per Espanya acumulant crítiques entusiastes. I no és casualitat, perquè el resultat és una proposta suggeridora, original, de vocació immersiva, ara que està tan de moda l’immersiu, però no en el sentit més celebratiu o lleu del terme, sinó com a experiència capaç d’atrapar a l’espectador des del primer minut del muntatge per a empenye’l sense condescendència fins a les profunditats de l’úter cec, sord i claustrofòbic al qual és arrossegat Pablo, un antropòleg forense en la meitat de la seva quarantena després de patir un ictus. Acompanyem a Pablo en la seva particular investigació “d’antropologia personal”, com ell mateix diu en un moment de l’obra, i anem coneixent-lo a partir de les seves avariades evocacions en escenes de linealitat discontínua, com no pot ser d’una altra forma, posades en peus pel fabulós treball actoral de Diego Lorca i Pako Merino, els qui signen una dramatúrgia poderosa com a poderós és l’esforç físic que dota a “BÚHO” d’una compacitat magistral i d’un ritme on les accions transiten cadencioses, com surant per l’escenari tornat en cova.
I com diuen els títols de crèdit d’algunes pel·lícules, aquest solvent projecte no hauria sigut possible sense la direcció tècnica d’Albert Anglada ni l’efectiu vestuari d’Ona Grau.

I, per descomptat, sense la senzilla, però potent escenografia (menys és més) construïda per l’Albert Ventura i La Forja del Vallès a partir del disseny de Rocío Peña, que no podríem gaudir sense l’encertada il·luminació de Jordi Tomàs: tot s’imbrica en un miraculós equilibri. Enriqueixen aquesta aposta escenogràfica les commovedores projeccions de Joan Rodón, que renoven aquest recurs, de moda fa vint anys i que va acabar trencant-se per esgotament de tant usar-ho. Però ací no és, en absolut, mer afegit, sinó part d’un tot orgànic on és també element nuclear l’espai sonor ideat per Jonatan Bernabeu i Tomomi Kubo que tant contribueixen al fet que l’espectador se senti embolicat en una desassossegant, enganxós malson de la qual, no obstant això, molt pocs es voldrien despertar, tal és l’abrasador magnetisme d’aquesta lluminosa caiguda a la més ombrívola desmemòria.