El pausat bategar de les ales d’un mussol

En el vol d’una au noc­turna hi ha la bellesa del con­trol del pla­ne­jar amb les ales i també la tragèdia des­con­so­lada de la víctima. Els actors de Tit­zina sem­pre hi posen dosi d’humor quo­tidià que des­arma les intel·lec­tu­a­li­tats. A Búho, es parla de la pèrdua de memòria, un motiu de pànic per a un art efímer com el tea­tre, que es dis­sol en el temps i que només deixa ras­tre en la memòria social (premsa, arxius) i en la del públic. Obli­dar és des­a­parèixer. Ho fan des d’uns per­so­nat­ges rea­lis­tes (el metge i el paci­ent amb un ictus que li ha trin­xat la memòria recent però que manté la consciència ben des­perta) i el figu­rat (un espeleòleg inves­ti­ga­dor, un mus­sol, ànimes que es con­fo­nen en el record…).

Un antropòleg forense és capaç de bussejar entre un mar de “moltes preguntes i poques certeses” fins a concretar una hipòtesi racional sobre el crim (o la mort natural) d’un cos fa centenars d’anys. Titzina, amb honestedat, fa una cerca similar des del teatre, entre la paraula, la gestualitat i una escenografia conceptual amb pintures a la cova que s’esborren com la neu. És un llenguatge en què han anat afegint paraula, però no mai obviant una gestualitat. De Folie à deux a Exitus i La zanja, una evolució de la seva investigació a l’escola Lecoq. El gest embolcalla la paraula com a metàfora, com a destil·lació de la seva recerca amb el personal de l’Institut Guttmann de Badalona, des d’on s’han inspirat per a aquesta obra. Búho no té una factura clara i brillant; és fang d’un artista que el modela. És un treball pausat, sense els trucs màgics i especuladors de qui ven quincalla com si fos or. Si ho fessin, la seva mascota ja no seria un mussol, sinó una vulgar garsa lladregota.