L’etern drama del xoc entre dos mons

‘La zanja’, cinquè muntatge de Titzina Teatre, ens submergeix en el realisme màgic i tràgic de la conquesta d’Amèrica, la de fa 500 anys i l’actual

“Aquí hi ha or. Jo no tinc la culpa que vostès hi nasquessin al damunt”. Qui parla és un empresari miner del segle XXI. “Mentre hi hagi or seguiran enverinant-nos”. Ara parla l’alcalde d’un poble que, segons sembla, té la desgràcia de trobar-se on es troba. Tots dos personatges són també, en l’obra La zanja, que es pot veure a La Villarroel de Barcelona fins al 22 d’abril, Pizarro i Atahualpa. La història és la mateixa.

La zanja és el cinquè muntatge de Titzina Teratre, després de Folie à deux. Sueños de psiquiátrico (2002), Entrañas (2005), Exitus (2009) i Distancia siete minutos (2013). “Triguem anys a preparar les nostres peces”, reconeix Pako Merino. La documentació exhaustiva sobre els temes que tracten a les obres és marca de la casa i vol temps. “Aquesta vegada hem estat un mes al Perú, on hem aconseguit parlar amb les altes esferes d’una gran empresa minera canadenca, hem visitat les impressionants mines a cel obert a 4.200 metres d’altura, ens hem barrejat amb la gent de pobles gairebé fantasmes absolutament dependents de la mineria i, per tant, del valor amb el qual fluctuen els minerals… Ningú ho diria!” D’aquest treball de camp lent, meticulós, exigent, i de l’estudi dels antecedents històrics, sorgeix una atmosfera que recorda el realisme màgic.

Un succés real que es va produir el 2000 al petit poble de Choropampa, a l’altiplà dels Andes, serveix de base per construir tota una trama de corrupció moral, d’abús de poder, de mentides, d’avarícia i de prepotència: el que va passar va ser que un camió d’una empresa minera va vessar accidentalment mercuri líquid enmig del poble. L’empresa va oferir diners a la població per recollir el mercuri escampat, que no sabia els efectes que allò tindria en la seva salut.

“NO HI HA HAGUT TERÀPIA HISTÒRICA”
Dijous passat, després de la funció de La zanja, a iniciativa de la plataforma de divulgació de les arts escèniques Recomana, van xerrar sobre l’encatifat escenari els dos autors i actors de l’obra amb el professor d’història de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) Antonio Espino. “La història de la conquesta ha estat sagrada fins fa molt pocs anys”, considera el professor. “No hi ha hagut teràpia històrica perquè sempre s’ha validat la versió dels vencedors”. Espino, que fa una exposició de la “veritable” conquesta de Pizarro, subratlla que els espanyols “sabien perfectament el que anaven a fer i ho van fer sense pietat”

El diàleg principal entre un empresari miner que arriba a l’altiplà amb ordres molt concretes i l’alcalde del poble no deixa de ser el xoc entre dos mons, tal com va passar al segle XV amb la trobada entre Pizarro i Atahualpa, i tal com, probablement, no ha deixat de passar cíclicament. D’aquí la comparativa (odiosa) entre els dos personatges actuals (l’empresari i el representant del poble) i els històrics (Pizarro i Atahualpa).

Lorca i Merino, en una escenografia gairebé minimalista (un fons ocre i unes catifes sobre les taules que amaguen els elements que utilitzaran els actors, que no abandonen l’escenari en cap moment) despleguen un joc de precisió, desdoblant-se en multitud personatges separats per 500 anys d’història. Els veïns del poble reunits en assemblea; dones respirant mercuri per exigir una indemnització (“hem de mantenir els símptomes per negociar”); dos vilatans sense més distracció que llegir l’horòscop en un diari vell; el recepcionista clarivident i repel·lent d’un hotel que s’intueix de mala mort o l’empresari humanitzat en trucar per telèfon a la seva família (missió complicada: les línies, ja se sap, la cobertura…). Un canvi mínim en el vestuari, en el gest o fins i tot en la mirada, amb això n’hi ha prou per canviar d’univers. I Titzina en són tot uns experts.

El contrast entre l’empresari miner i l’alcalde, una mena de sindicalista incorruptible, és brutal. El primer disfressa les seves intencions amb discursos llaminers i inapel·lables (el benestar, la riquesa, la millora de vida, el progrés…); el segon, presumptament ignorant, poca cosa, insubstancial, desarma qualsevol raó amb la dignitat. “Aquests diners faran que deixem d’escopir sang?”, li preguntarà. “La història és duríssima”, explica Diego Lorca. “Igual que els conqueridors van jugar amb l’engany, no només amb la seva tècnica militar més avançada, i van aprofitar les disputes entre diferents pobles indígenes, ara les promeses d’una vida millor creen aquestes mateixes disputes entre els habitants originaris de la zona”.

L’evolució dels personatges i de la trama plasma amb cruesa com el destí de la gent extremadament pobra queda en mans d’interessos tan allunyats de la seva veritat, de la seva terra, del seu origen… L’espectador assisteix, entre fuetades d’humor, a mil històries en una, on tot té un sentit, tot està estudiat i res és gratuït. Tot, verbalment i físicament, no deixa de ser una crítica ferotge a una situació que sempre quedarà disfressada d’interessos.