BÚHO : POÈTIQUES DE LA IMMERSIÓ.

En Bajtin, la poètica es constitueix de totes aquestes abismals capes de sentits que podem donar a una obra, la infinitat de coses que es poden dir, sense parlar directament sobre l’obra en si. La poètica no està en el text, ni en la partitura, ni en la plàstica; sinó en totes aquestes coses silencioses que a través de la forma poden ser codificades per aquell que les experimenta. El poètic és el que l’obra no diu, però pot ser intuït de manera prèvia a l’enteniment, d’acord amb aquesta problemàtica. El que l’obra diu sense dir: un eixam de silencis poblats d’imatges, evocacions, provocacions, intimitats que connecten la sensibilitat de l’experiència artística. Una obra és més o menys poètica, com a major quantitat de coses suggereix, sense necessitat d’expressar-les en el concret. Unes poques llums zenitals, minimalistes, buidades del pes de sostenir una escenografia fixa. Els detalls subtils d’una projecció d’ombres. El moviment coreogràfic dels elements d’una escenografia funcional per als efectes poètics. Les capes sonores que submergeixen a l’espectador, que retornen una vegada i una altra a un espai escènic oscil·lant.

BÚHO és la proposta teatral del grup espanyol Titzina Teatre, que va arribar de gira per Cuenca, Guayaquil i Quito. A través de subtileses commovedores i immersives, l’obra mobilitza quietuds i expandeix qüestionaments sobre l’acció teatral, la hibridesa de llenguatges, i la polifonia de coses no dites que entenem com a poètica. L’argument de BÚHO està agafat a la història de Pablo, un antropòleg forense que per un accident ha perdut la capacitat de generar records. El conflicte: la malaltia, l’amnèsia severa, es posa en escena des de l’enfocament poètic, i planteja un problema des de la perspectiva estètica de l’escènic. Com representar l’experiència de la impossibilitat de crear memòries? Es pregunta el grup espanyol des del teatre físic, la dramatúrgia i la interdisciplinarietat de llenguatges on l’audiovisual i el disseny sonor destaquen durant tota la funció.

Sota un fil de llum, Pablo se submergeix, descendeix al ritme del ressò que unes gotes fan en algun lloc d’una foscor que esdevé al mateix temps en una cova i en la seva ment buida. Pablo busseja, queda immers en el buit. L’espai de la metàfora es construeix, basculant banyat de llum. Després canvia l’ambientació: una habitació d’hospital psiquiàtric es revela; Pablo està assegut sobre un catre i és interrogat per un doctor: on estàs, quant temps portes aquí, què recordes, quin dia és, quina hora és, en quina estació estem, en quin any estem, quin és el teu nom, per què eres aquí…
Si la identitat és el conjunt de records que ens determinen allò que som, això que ens fixa a una realitat; aleshores, la memòria és el cos amb què construïm la nostra màscara. Ser desposseït de les seves màscares, alliberat de la continuïtat del món, de la seva seqüencialitat. Si el tot és equivalent al no-res, la immersió esdevé cerca i immersió en la foscor, a la recerca de si mateix.

La cova. L’espeleologia de la memòria. La llum llunyana. L’adveniment de la realitat. Hibridació i metamorfosi. El ressò insistent de gotes que cauen. L’habitació de l’hospital que es transforma en una cova, després en un espai del record, després en un espai poètic del qual emergeix un BÚHO, un ocell obscé de la nit, un guaita que planeja pels llocs perduts de la memòria de l’antropòleg amnèsic.
La poètica, en aquesta línia de pensament, s’oposa a la proposició d’un sistema acabat. La poètica és això que extravia, això que desconcerta d’un discurs o una idea, perquè d’alguna manera ha aconseguit trencar la forma dels seus sentits. Polifonia i dialogisme. La poètica és aquell fenomen pel qual s’acoblen diversos elements artístics i estètics, per a reconstruir un nou discurs, no definitiu, obert a la interpretació infinita.
En BÚHO, de Titzina Teatre, la ruptura de les formes és una constant: el disseny sonor es converteix alguna cosa més que una banda, incideix en la percepció de l’espai, interactuant, participant dels moviments dels actors, i en la seva absència incita a un diàleg amb el joc d’ombres projectades. D’igual manera, el diàleg entre el doctor i Pablo es repeteix una vegada i una altra, es modifica, incomplet, construint aquesta problemàtica de la identitat. La representació enllaça el text i el teatre físic, l’abstracte i el concret, per a comunicar alguna cosa que escapa de tota exegesi.
Més que una història, aquesta obra proposa un artefacte sensorial potent, que qüestiona el material de què es compon la realitat. Titzina Teatre problematitza a través de la teatralitat al món, des de l’execució poètica dels recursos escènics, des de la perspectiva d’un individu sense memòria, des d’una sensibilitat trepidant, allunyada abismalment de la convencionalitat dels discursos.