“BÚHO” O L’AMNÈSIA INCESSANT

FESTIVAL DE TEATRE HISPANOSALVADORENY

Imatges que succeeixen en l’escenari com a ràfegues, un espai minimalista, tècniques heterogènies que evidencien la ruptura del purisme; dos cossos, dos actors que es valen dels seus recursos físics per a contar-nos una història narrativament complexa, un disseny de llums que constitueix un altre fil dins de la història; imatges que igual que la memòria, que igual que el record, ens interpel·len com a espectadors i ens va ficant en la introspecció més profunda. Tot això passa enfront de nosaltres en l’espectacle “Búho” de Titzina Teatre, la companyia espanyola que va donar tancament al V Festival de Teatre Hispanosalvadoreny.

La història es detona quan Pablo, personatge principal, sofreix un ictus mentre treballa. Ell és un antropòleg forense especialitzat en jaciments paleolítics. El personatge està en la seva quotidianitat subterrània i des d’aquí enuncia un doble joc entre el buit de l’amnèsia i la immersió en la terra. Aquesta història, encara que sembli senzilla, no està comptada de manera lineal i això complica la dramatúrgia. Igual que els records, veiem sobre l’escenari una embullada trama d’accions que ens porten a un anar i venir constant. El treball amb el temps i amb els espais de la ficció són punts que sobresurten. La història desdibuixa límits entre els problemes quotidians de l’amnèsia sobtada de Pablo, les visites al metge, les imatges del passat que succeeixen en els seus records o en els seus moments de lucidesa, el conflicte per recordar i la cova, la gruta, l’espai geogràfic de la ficció al qual l’obra constantment torna. Aquesta complexitat narrativa té exploracions i solucions eficaces.

Diego Lorca i Pako Merino són els actors i artífexs principals de la posada en escena. Ells evidencien en l’escenari les possibilitats del teatre físic après a l’Escola Jacques Lecoq. I en aquest sentit, és fonamental assenyalar la forma en la qual el ritme de l’espectacle està construït. Hi ha pauses, silencis, suspensos, escenes agitades, moments onírics i en tota aquesta maror de temps i imatges el cos dels actors és central. Veiem a Diego i Pako desplegar les seves potencialitats sobre l’escenari amb una precisió tècnica que molt poques vegades veiem en els nostres escenaris. I no em refereixo solament a la bellesa i al cuido de les imatges, estic parlant d’una comprensió més profunda de l’expressió del cos. Els actors es transformen en els personatges i, moltes vegades, sense dir una paraula els seus cossos ens mostren les potencialitats expressives i les possibilitats d’un llenguatge que no té a la paraula com a centre. Aquesta idea la relaciono amb una manera de produir teatre que no té com a base primària el text, sinó que explora des de les potencialitats del gest, de l’acció, de la kinésis i que després busca les formes de relacionamiento amb el text.

A més del cos, hi ha altres elements que sumen al relat com la utilització dels mitjans audiovisuals. En aquest cas hi ha un mix que ens recorda al món de les ombres chinescas en projectar imatges d’art rupestre sobre una pantalla blanca que tot el temps està en l’escenari. Pablo, recorda i té “flashbacks” d’aquest món dels jaciments paleolítics i d’una forma onírica entrem als seus pensaments dibuixats a través de la pantalla. En un moment de l’espectacle, la pantalla blanca que funciona com a paravent de la clínica mèdica es converteix en aquest cervell que recorda i que tracta de connectar imatges.

Un altre element seductor en l’obra és el disseny de llums que es desdoblega en les possibilitats tècniques de la sala i alguns elements que els actors porten posats com per exemple cascos amb focus. Aquestes dues possibilitats luminotècniques propicien que l’obra tingui elements sorprenents que coadjuven a aquest relat fragmentat, fosc, de contrastos, fins i tot de moment violents, traumàtics. Les llums són disseny de Marto Pérez.

Totes aquestes possibilitats de la ficció, aquesta història que veiem sobre l’escenari, neix d’una recerca que el grup Titzina va fer en el 2020. Van explorar elements de la realitat quotidiana, van vivenciar gairebé com a observadors participants i van anar traient elements dels embornals de Madrid, de les notícies locals, d’un institut de rehabilitació de la memòria, en fi, el procés els va llançar diversos materials que des del joc, el gest, l’exploració i el cos van anar prenent forma en l’espectacle que vam poder presenciar.

El pas de Titzina per la Gran Sala del Teatre Nacional de San Salvador va ser, sens dubte, un dels moments més disfrutables de tot el Festival i, sense por d’equivocar-me, un dels millors espectacles internacionals que hem pogut veure des del 2020. Diego Lorca i Pako Merino ens van mostrar un espectacle que, amb una economia de recursos, una producció per a girar amb el mínim, presenta una elaborada teatralitat que no deixa de tenir aquesta màgia del teatre: entretenir, commoure, dialogar amb els altres. El treball del cos, la complexa trama narrativa, el ritme i la mescla de l’oníric amb el real i amb la ficció teatral amb elements que ressalten dins d’aquesta posada en escena. Amnèsia, record, trauma són conceptes que transversalment es van develando davant els espectadors per a mostrar-nos altres possibilitats on tots els elements escènics estan darrere de contar una història i tornar-nos més humans.