Búho

Pablo, un antropòleg forense especialitzat
en jaciments paleolítics pateix un ictus que
li provoca una amnèsia severa. Assistim
a una recerca interior per la seva memòria,
els seus records, en definitiva la seva identitat.
Fitxa artística
- Idea i creació Diego Lorca i Pako Merino
- Direcció Diego Lorca i Pako Merino
- Dramatúrgia Diego Lorca
- Interpretació Diego Lorca i Pako Merino
- Direcció Tècnica Albert Anglada
- Disseny Gràfic Isa Besset
- Disseny Vídeo Joan Rodón
- Composició musical i so — Jonatan
Bernabeu i Tomomi Kubo - Il·luminació Jordi Thomàs
- Disseny Escenografia Rocío Peña
- Construcció Escenografia Albert Ventura, La Forja del Vallès
- Vestuari: Ona Grau
- Fotografia: Quim Cabeza
- Producció: Titzina
A mitjans de l’any dos mil vint, iniciem
el procés creatiu d’un nou acte teatral.
Busquem, en primer lloc, a la superfície.
Entre el desordre d’idees, va aparèixer la
impactant història d’un director d’orquestra
afectat per una amnèsia extrema, que li
impedeix retenir res a la seva memòria més
enllà de set segons. Aquí fixem algunes
intuïcions (a la pàgina en blanc no existeixen
certeses ni estratègies prèvies) “Cervell,
Memòria, profunditat, foscor”.
Continuem buscant a plena llum durant uns
mesos de manera incessant i a poc a poc
sentim que comencem a encegar-nos, que
necessitem un refugi, un lloc que ens
protegeixi de tants estímuls externs.
Per casualitat, com sempre passen les
coses,descobrim una tapa de claveguera.
Què hi ha aquí a baix?
L’obsessió pren les regnes: Què hi ha aquí a
baix? Apareix la complicitat d’un aventurer
suburbà i amb ell transitem les entranyes
de Madrid. Vam sentir la vida des d’allà a
baix, vam percebre l’olor de les deixalles
quotidianes, ens vam perdre per les artèries
urbanes. En aquell moment vam ser conscients
que l’atracció per la profunditat no ens
pertanyia, que transcendia a nosaltres,
a la nostra època. Viatgem llavors a les coves
càntabres i la llanterna d’una guia de pintures
rupestres ens mostra el traç sobre les parets
d’uns homes. La tranquil·litat i la connexió
ancestral ens va situar definitivament.
Ja no hi havia marxa enrere.
La nova història ens havia triat. Tot es va
accelerar en la cerca d’informació: subterranis,
túnels, clavegueres, coves, catacumbes,
ciutats subterrànies ancestrals, etc.
Després acompanyem durant mesos
a persones reals que transiten diàriament
en la profunditat – el nostre teatre sempre
observa persones reals -. Uns quants d’ells
– mai se sap gaire bé per què – ens van
acollir. Espeleòlegs, antropòlegs forenses
especialitzats en art rupestre, Mossos
d’Esquadra de la unitat del subsòl, exploradors
urbans il·legals, neuropsicòlegs i pacients
de l’institut Guttman per a rehabilitació de
la memòria. Ens van regalar el seu temps,
coneixements i experiències. Posteriorment,
per múltiples raons i casualitats, a través de
la ficció hem creat un espectacle teatral.