A la recerca de la memòria perduda.

El Teatre del Mar inaugura la temporada amb ‘Búho’, de Titzina Teatro.

El Teatre del Mar, que continua celebrant el 30è aniversari de la seva fundació, per a l’ocasió ha inaugurat la temporada amb Titzina Teatro i la darrera criatura que ha sorgit de les entranyes de la parella formada per Diego Lorca i Pako Merino, autors, directors i intèrprets. Es diu Búho, una metafòrica au de rapinya, en què es parla de la pèrdua de la memòria i les minses probabilitats de recuperar-la. Un científic, antropòleg forense, pateix un accident vascular cerebral, un ictus, i perd la memòria, completament. Aleshores deixa de ser ell, tot i que sense deixar de ser-ho. Titzina Teatro, com és habitual de la dual formació, ha fet un exhaustiu treball per poder mostrar-ne les conseqüències i el procés posterior, entre la teràpia i un trescar per dins el que queda del cervell del pacient. 

No és un plantejament convencional, gens, ans al contrari. La seva estructura és una primmirada i densa mescla de diferents situacions que tant poden succeir dins l’alambinada memòria de la víctima com a la realitat compartida amb el terapeuta que prova de totes les maneres possibles de trobar indicis d’un hipotètic retorn, entre d’altres. Un exercici de funambulisme teatral en què fins i tot té cabuda algun somriure, no gaire, que de seguida es converteix en una capbussada dins tan habitual i recognoscible tragèdia, amb la qual, la història i les situacions no donen treva ni, per tant, facilitats per a qualsevol possibilitat de relaxació. Els cinc sentits, en algun moment, no són suficients per assimilar el que estam veient, ja sigui dins una cova prehistòrica, per exemple, dins la consulta o dins el cap esbucat, per on suren i es copejen les restes dels records.

Una posada en escena en la qual unes projeccions sobre unes parets ens traslladen d’un lloc a un altre, amb tanta senzillesa com eficàcia amb un rerefons musical i la paraula, les paraules, que un voldria caçar al vol, però encara no ha acabat de passar una frase enlluernadora quan ja arriba la següent, de semblant potència i contundència. Tot plegat de gran precisió, no sense la feina interpretativa, amb la qual arrodoneixen aquest immens panell de situacions i circumstàncies que, un cop acabada la funció, no deixen de voltar dins el teu cap, intentant donar-li sentit o, si més no, absorbir i col·locar tot el que sigui possible.