04/19
TornarEl colonialisme d’ahir i d’avui
El periódico
José Carlos Sorribes
La companyia Titzina torna a La Villarroel amb un altre exemple del seu teatre social que convida a la reflexió. ‘La Zanja’ aixeca un pont entre el passat i el present amb l’explotació del tercer món de teló de fons
La història és cíclica i es repeteix. Tot i que sigui 500 anys més tard. Poca o cap diferència hi ha entre la colonització del conqueridor espnayol Francisco de Pizarro al Perú del segle XVI i la que protagonitzen avui les multinacionals buscant matèries primeres, or en aquest cas, en aquelles mateixes terres. A aquest discurs s’agafen Pako Merino i Diego Lorca, el duo Titzina Teatre, a la seva nova obra, ‘La Zanja’, que presenta La Villarroel. Un muntatge que segueix els paràmetres d’una personalíssima manera de fer teatre i amb una carrera que ha tingut més reconeixement a fora que a Catalunya. I això que van fundar la seva companyia ja fa 19 anys a Cerdanyola del Vallès.
Són gairebé dues dècades i només sis obres en el seu currículum. Una xifra curta que és fruit tant del llarg procés de preparació de cada muntatge com de la seva llarga vida en exhibició. Merino i Lorca s’ho fan tot ells sols, i a consciència. Interpreten i firmen la direcció i la dramatúrgia de totes les seves propostes, que obeeixen a un teatre que convida a la reflexió i amb una càrrega política no exempta d’humor.
Una accident en un camí d’una empresa minera que transportava mercuri líquid, a mitjans de l’any 2000, en una població peruana és el punt de partida de ‘La Zanja’. La companyia, segons alguns testimonis, va oferir diners per recuperar el mineral líquid. Nens, dones i homes ho van fer ignorant el mal que podia suposar per la seva salut.
La conquista de Pizarro
El muntatge, que s’obre amb Lorca narrant els antecedents històrics de la conquesta de Pizarro i de l’execució de l’emperador inca Atahualpa, recorda aquest episodi de forma indirecta. A partir d’aquí, ens presenten el conflicte. Un tècnic de la multinacional minera intenta sobre el terreny convèncer l’alcalde, un defensor de la terra, de les bondats de la seva proposta com una porta al progrés i al benestar de la comunitat. La retòrica habitual, vaja, dels qui exploten els recursos del tercer món.
Merino i Lorca despleguen el seu discurs, que planteja preguntes i no dona respostes, amb una imaginativa economia de mitjans. Aquí es percep la seva formació a l’escola Lecoq de París. Un mínim canvi –a partir d’un objecte, del vestuari o de l’encertada il·luminació – introdueix en un espai gairebé despullat un nou personatge (i en són uns quants) en una trama que potser tingui massa ramificacions argumentals.
Però així són Pako Merino i Diego Lorca. Juguen, proven i sempre van més enllà en una posada en escena fragmentada que s’ha de completar com un puzzle. A ‘La Zanja’ fins i tot hi ha ecos de la mitologia inca presentats com un conte propi del realisme màgic. Llarga vida al duo de Titzina.