06/15

Tornar

No tot el que és senzill es fàcil

El País

Toni Polo

La companyia Titzina, situada a Cerdanyola del Vallès, fa temporada a La Villarroel amb ‘Distancia siete minutos’

Ninguna duda del trabajo ingente que hay detrás de cada obra de Titzina. Todo aporta, hasta el más mínimo detalle

“Titzina!” (o alguna cosa així) és el que cridava a Pako Merino i Diego Lorca la llogatera del primer, una donassa croata, en el París dels primeríssims anys del segle. I ells, obedients, callaven. Deu anys més tard, aquells estudiants de l’escola de teatre de Jacques Lecoq van batejar amb aquesta paraula (silenci) la seva companyia de teatre. Un homenatge a aquella senyora i a tot el que amaga el silenci, el misteri, el secret…

Han aterrat a La Villarroel de Barcelona amb la seva quarta creació, Distancia siete minutos, una obra sobre la felicitat, la incomunicació intergeneracional, el suïcidi, els tèrmits, la judicatura, les il·lusions, la feina… “Vam trobar un tema, la felicitat”, explica el santanderí Pako Merino. “És un tema motor, perquè ens brinda les emocions que busquem en el teatre: és universal, pot ser còmica i tràgica i és propera, observable en el dia a dia de la gent”. El desenvolupament d’aquella primera idea motivadora pot portar aquests dos artistes (autors, directors, actors… i el que faci falta) a qualsevol racó del planeta (a les llars dels tèrmits!) o de l’univers (a Mart, seguint el periple de la nau Curiosity!).


“Pràcticament vam debutar en un teatre amb 10 espectadors, tapats amb mantes, en un teatre de Pamplona”

I arriben al jutge, el protagonista de l’obra. “En aquest intensa feina creativa ho absorbim tot”, explica Diego Lorca. Són mesos de treball de camp pur i dur. Van conviure amb malalts mentals en la primera obra, Folie à deux/Sueños de psiquiátrico; es van documentar sobre la guerra a Sèrbia, amb militars dels Estats Units i escoltant les mil batalletes de la Guerra Civil dels seus avis per a Entrañas; van visitar sales de tanatopràxia i serveis funeraris en la creació d’Exitus i ara… han viscut la vida dels jutges, ho saben tot sobre els tèrmits i podrien dirigir una nau a Mart. “I hem fet tallers a la presó Model de Barcelona, on vam representar l’obra per als presos”, especifica Lorca.


“Des del setembre hem treballat cada divendres, dissabte i diumenge i tenim tancat fins al gener de l’any que ve”

Segell Lecoq; segell Titzina

Titzina ha begut de l’esperit de l’escola parisenca on es van formar el 2000 i el 2001. “A París, o et fas gran o et mors”, proclama Pako. El mateix deuen dir, segur, els londinencs Complicité, o Yasmina Reza, o Jorge Picó i Sergi López… “Ens van ensenyar a explicar el nostre univers, a través d’una lluita intensíssima per crear, cada setmana, una creació… Ens va marxar la por del full en blanc en qüestió de dies”. I a aquestes creacions calia trobar-los “el punt just”: “El moment en què vam descobrir si funcionen o no funcionen”.

I resulta que el que funciona són les coses senzilles. Així es veu en les seves obres. “Menys és més: si alguna cosa funciona amb una llum blanca, per què vols res més?”, es pregunten. “Però no tot el que és senzill és fàcil. Eduardo Galeano advertia del perill de confondre “la grandeza con lo grandote”. Ningú dubta de la feina ingent que hi ha darrere de cada obra de Titzina. Tot hi aporta, fins al més mínim detall de l’escenografia.

“Aquesta és la diferència amb el cinema: el teatre és un tros de vida en directe, un moment únic que et marcarà”, diu Pako Merino. Per això Titzina fa seu el lema de Lecoq d’acceptar el present més absolut. Si una escena no la poden defensar els actors, s’hi ha de renunciar. Sovint el ritme canvia l’obra, igual que una mateixa partitura sona diferent amb diferents instruments. “Les modificacions són constants perquè no deixes d’anar entenent coses que has escrit”. I de vegades s’estiren els silencis, sempre sobre la base de tres elements teatrals per excel·lència: els actors, el públic i l’espai. “El teatre és alquímia pura, no hi ha fórmules. L’espectador desordena les nostres idees com li dóna la gana”.

Carretera i manta

Distancia siete minutos no s’ha estrenat a Barcelona. Ve des de lluny. 160 bitlles en 16 mesos. És part de l’encant. Algú ho podria anomenar romanticisme… Aquest dimarts van arribar en furgoneta des d’Alcoi, on van actuar dilluns, aprofitant el dia de descans setmanal a La Villarroel (hi actuen de dimarts a diumenge, fins al 21 de juny). “Som firaires, anem de poble en poble. Així vam començar i així seguim”, coincideixen a destacar. Passen per les grans ciutats, sí, però la seva essència és a tot arreu. “Apostem per la descentralització del teatre. Som molt més coneguts fora de Barcelona que a la capital”, diu Merino, amb un deix d’orgull. “Des del setembre hem treballat cada divendres, dissabte i diumenge i tenim tancat fins al gener de l’any que ve”, afegeix.

Els seus inicis van ser per aquells pobles d’Espanya, fent els circuits de cada comunitat autònoma, recorrent milers de quilòmetres. “Som testimoni del creixement de la xarxa d’autopistes!”, bromegen. “I hem fet totes les diagonals, perquè és difícil quadrar dates i si tens un bolo a Almeria i l’endemà a Santander i l’altre a Albacete, doncs creues la península dues vegades en dos dies. O viatges amb vaixell des de Palma de nit, agafes un cotxe i arribes a Santiago 24 hores després…”. És un preu que paguen encantats perquè tenen clar que cal arribar al màxim de llocs possible.

Aquells anys de carretera i manta estan plens d’anècdotes, moltes de significatives del que és el teatre a Espanya. “Vam estrenem Folie à deux a Pamplona [després de la sessió a l’Ateneu de Cerdanyola, el 2002] perquè un productor d’allà va ser el primer que va contactar amb nosaltres. Havíem enviat centenars de vídeos VHS amb l’espectacle…”. El teatre Mira de la capital navarresa els va acollir amb un fred espectacular i amb uns 10 espectadors… tapats amb mantes! Costava (i encara costant) entrar en la roda. “Vam entrar en el festival de teatre d’Aragó perquè va caure un grup a última hora i vam acabar emportant-nos el premi”, recorden.

I han viscut la crisi, i tant que l’han viscut. I l’estan vivint. Han passat d’uns 45 bolos a 20 a Catalunya, per exemple. “Però el problema no és només la qüestió econòmica sinó que estan convertint el teatre en un acte només social, i no cultural. És una crisi de valors. Hem assistit també a una “bombolla immoteatral”: teatres surrealistes on entre tanta pompositat no hi havia ni focus; ningú ho havia pensat. O sales impressionants en les quals la cabina de so era una peixera aïllada…”.

Després de tanta carretera, van arribar algunes subvencions, com la de l’ICEC o la del Ministeri de Cultura quan viatgen per l’estranger (han recorregut l’Argentina de dalt a baix dues vegades…). “Les subvencions han de ser per viure millor; si són per subsistir… malalment”.